Gerard Coll-Planas, Tania Verge, Rodrigo Prieto, i Elena Caballé. (2018, p. 7-8) en la Guia per a la incorporació de la diversitat sexual i de gènere a les universitats catalanes a partir de la Llei 11/2014 de la Generalitat de Catalunya, ens ofereixen les següents definicions:

• “El sexe és la categoria que defineix les característiques sexuals primàries i secundàries del nostre cos (cromosomes, gònades, càrrega hormonal, genitals...). La biologia ha classificat tradicionalment els cossos entre les categories de mascle i femella, però no tots els cossos poden encasellar-se en aquestes dues categories. Les persones que neixen en cossos que escapen a aquesta lògica binària es denominen persones intersexuals o amb diferències en el desenvolupament sexual (DDS).

• La identitat de gènere és el gènere amb el qual una persona s’identifica. Es parteix de la idea que aquesta identificació s’ha d’adscriure a un sexe: les femelles s’han d’identificar com a dones i els mascles, com a homes. Tot i això, les persones trans mostren que el gènere atribuït en néixer en funció del sexe no cal que es correspongui amb la identitat sentida. A més, les formes d’identificació no es limiten només al binomi dona o home (com mostren les persones amb gènere fluid o les que no s’identifiquen com a dona ni com a home).

• L’expressió de gènere es refereix als comportaments, rols, vestimenta, aficions i gestualitat d’una persona. En la nostra societat hi ha una clara divisió entre els comportaments associats a la masculinitat i els associats a la feminitat. No s’ha de confondre expressió de gènere amb identitat de gènere. Aquesta última fa referència al gènere amb què una persona se sent identificada, i no sempre coincideix amb l’expressió de gènere. És a dir, un home pot ser molt femení i això no implica que se senti identificat com a dona, o viceversa.

• L’orientació afectivosexual té a veure amb l’objecte de desig (heterosexual, bisexual, pansexual, homosexual) o l’absència de desig sexual (asexualitat).

El nostre sistema social estableix una determinada ordenació d’aquestes quatre dimensions que acabem de desgranar. Bàsicament, estableix que les persones nascudes amb un sexe mascle han de tenir una identitat de gènere home, una expressió de gènere masculina i una orientació sexual heterosexual; mentre que les persones nascudes amb un sexe femella, han de tenir una identitat de gènere dona, una expressió de gènere femenina i una orientació també heterosexual. Així, veiem que l’heterosexualitat, com a norma, juga un paper clau en el manteniment del sexisme, perquè permet construir com a complementaris el principi de la feminitat i el de la masculinitat. La perspectiva de la diversitat sexual i de gènere ens suggereix que aquest ordre no és natural, sinó que és una forma d’organització social i cultural. El problema més visible d’aquest sistema és que promou la desigualtat entre dones i homes i que les persones que no s’identifiquen amb aquests mandats queden exposades a la violència i a la discriminació. Aquesta problemàtica no només afecta les persones LGBTI, ja que el conjunt de les persones vivim sota aquesta norma social, que ens escindeix i ens impedeix acceptar la complexitat de la nostra subjectivitat i del nostre desig.” (Coll-Planas, et al., 2018, p. 7 i 8).

Pel que fa a la interseccionalitat podem acollir-nos a l’explicació que en fa R. Lucas Platero (s/d):

“El terme ‘interseccionalitat’ s'utilitza per a assenyalar com diferents fonts estructurals de desigualtat (com la classe social, el gènere, la sexualitat, la diversitat funcional, l'ètnia, la nacionalitat, l'edat, etc.) mantenen relacions recíproques. És un enfocament teòric que subratlla que el gènere, l'ètnia, la classe o l'orientació sexual, com d’altres categories socials, lluny de ser ‘naturals’ o ‘biològiques’ són construïdes i estan interrelacionades. (...). El sexisme, l'homofòbia, el classisme, el capacitisme, la xenofòbia i totes les altres fòbies i ismes es construeixen sempre en relació. Aquestes categories s'encarnen, es tornen corpòries, són versàtils, entrellaçades i gairebé inseparables analíticament. És a dir, no es tracta de sumar els efectes de cada forma d'exclusió. És més útil fixar-nos en la ‘discriminació múltiple’ i en els efectes exponencials de les relacions recíproques entre diferents desigualtats.” (Platero, s/d).